Després d’esfondrar-se l’antiga casa del capellà, als anys seixanta es va decidir aixecar una nova casa sobre la base del murs que en quedaven. La necessitat d’utilitzar aquella nova estructura com a magatzem de pinso va deixar els interiors sense construir. Sobre aquesta preexistència arrenca el nostre projecte de reforma i finalització d’una construcció en desús com a nou habitatge.

La responsabilitat de representar el darrer edifici d’una filera de cases del casc antic ens porta a reinterpretar la complexa i estranya volumetria original. En aquest sentit, el projecte planteja reorganitzar la seva composició separant-la en dos volums senzills: el principal, amb coberta a dues vessants, s’elevarà deixant a la vista l’antic sòcol de pedra donant lloc a una planta baixa semi-exterior; el volum secundari lliscarà virtualment fins al terra per rebre’ns i acompanyar-nos cap a l’habitatge superior.

El requeriment principal d’aquest encàrrec va ser el de construir una casa amb la qual els seus propietaris poguessin establir una connexió emotiva durant la seva jubilació. Per això, els espais de la darrera casa estan fets de racons de lectura a la vora del foc, d’un banc a l’entrada, de paisatges d’infantesa o d’un pati per a un faig. Perquè, ben mirat, el temps està fet d’estacions, de cants de gall i de repics de campana.