LA CASA DEL PARC

Particular
Carrer Volcà Racó, Les Preses
O-2019-04
Habitatge unifamiliar aïllat

 

Recordo molt bé aquella primera conversa:

– “tinc una parcel·la en aquell barri, és just la del costat del parc. M’agradaria construir-hi una casa senzilla, discreta… I pràctica, molt pràctica”

Potser ella em parlava d’aquella practicitat idealitzada? De la que creiem que ens durà a la felicitat i després ens n’adonem que el que desitgem és tocar la trompeta o pujar a un cim ben alt; perdoneu-me, però a mi m’interessava aquell parc. I la pau de les cases discretes, les que no criden.

Dos plans horitzontals de formigó defineixen aquesta construcció senzilla que s’estira damunt d’un prat. Entre la terra i el cel, una pell de llates de fusta es resisteix estoicament a ser premsada per la massa mentre embolcalla tot allò que fa falta per ser pràcticament feliç.

La casa del parc juga a dissoldre els límits del seu terreny. Al costat sud, un jardí que la casa contempla obertament s’estén més enllà dels arbustos bo i integrant el parc. Al nord, un hort tan encantador com efímer ens recorda com n’és de generosa la terra. I, al carrer, a resguard d’un vidre que s’escapa, un auró presumit ens convida a entrar tot xiuxiuejant-nos que res no és el que sembla.

LA CASA DEL PARC

Particular
Carrer Volcà Racó, Les Preses
O-2019-04
Habitatge unifamiliar aïllat

 

Recordo molt bé aquella primera conversa:

– “tinc una parcel·la en aquell barri, és just la del costat del parc. M’agradaria construir-hi una casa senzilla, discreta… I pràctica, molt pràctica”

Potser ella em parlava d’aquella practicitat idealitzada? De la que creiem que ens durà a la felicitat i després ens n’adonem que el que desitgem és tocar la trompeta o pujar a un cim ben alt; perdoneu-me, però a mi m’interessava aquell parc. I la pau de les cases discretes, les que no criden.

Dos plans horitzontals de formigó defineixen aquesta construcció senzilla que s’estira damunt d’un prat. Entre la terra i el cel, una pell de llates de fusta es resisteix estoicament a ser premsada per la massa mentre embolcalla tot allò que fa falta per ser pràcticament feliç.

La casa del parc juga a dissoldre els límits del seu terreny. Al costat sud, un jardí que la casa contempla obertament s’estén més enllà dels arbustos bo i integrant el parc. Al nord, un hort tan encantador com efímer ens recorda com n’és de generosa la terra. I, al carrer, a resguard d’un vidre que s’escapa, un auró presumit ens convida a entrar tot xiuxiuejant-nos que res no és el que sembla.