Us podria parlar de l’encanyissat per encofrar les voltes; de la cocció en forn de llenya de la tova manual del paviment; de l’estima per l’ofici dels picapedrers, que col·locaven cada pedra tot pensant en com hi encaixaria la següent; de la rebuscada textura del blanc de la façana: un homenatge a les cases dels pescadors. O us podria explicar l’inspiració cubista picassiana d’aquest l’amuntegament de cases senzilles a trencajunt, o de la sagrada estructura funicular que sustenta aquesta composició.

Però jo us vull parlar d’aquell bocí de terra ferma perdut enmig de la mar; del posat innocent d’aquella olivera i de com la casa li va fer un lloc per no haver-la de talar; de les converses amb en Paco, en aquell parlar i aquell pensar cadequesencs, carregats de sal i de saviesa; d’aquells divendres d’infinites corbes encadenades damunt la moto per anar de visita a l’obra; dels dies de tramuntana, del sol encegador o del Canigó nevat a la tornada.

Jo també vull tenir un rudolso a Cadaqués, un recer a la vida nerviosa obert de bat a bat a mar i vent. Un refugi de pau per pensar a poc a poc que, com diu en Narcís de l’hort, és la única manera de pensar bé.